Collboni i el llibre: més enllà de la Casa de les Lletres

Collboni i el llibre: més enllà de la Casa de les Lletres

Bernat Ruiz Domènech / elnacional.cat

Que l’Ajuntament de Barcelona tingui una política del sector del llibre és una bona notícia. Temps enrere hi havia hagut mesures puntuals i aïllades però cap d’elles havia tingut l’abast i la profunditat de les que recull la mesura del govern que porta un títol inequívoc: La política del sector del llibre de l’Ajuntament de Barcelona.

Fuente original: Collboni i el llibre: més enllà de la Casa de les Lletres.

Aquest document ha passat força desapercebut; potser l’Ajuntament no li va donar massa difusió i els mitjans aviat es van distreure amb la presentació d’aquella lamentable campanya de foment de la lectura que no té res a veure amb la política del llibre i que fou tant contestada per gran part del sector.

El consistori de Barcelona en Comú no havia tingut política cultural fins l’entrada del PSC; la concreció de l’actual política del llibre l’hem de cercar en l’últim trimestre de l’any passat quan Jaume Collboni encarregà un informe a un editor amb dècades d’experiència. Partint de l’esmentat informe l’equip d’en Collboni ha redactat un document interessant amb un panorama de l’estat del sector que, sense ser exhaustiu, és força complert. Inclou un apartat d’estadístiques sectorials que peca d’imprecís –les fonts d’informació i dades de les que disposem en aquest país són força precàries– però és molt útil per a qualsevol neòfit que vulgui fer-se una idea del sector del llibre a Barcelona i a Catalunya.

L’Ajuntament de Barcelona en Comú no havia tingut política cultural fins que va entrar-hi el PSC

La diagnosi dels problemes i reptes és encertada, inclou les vessants creativa, cultural, industrial i comercial del llibre i integra tota la cadena de valor des de l’autor fins al llibreter, les biblioteques i les escoles. Falla en l’aproximació a alguns problemes: dóna una importància excessiva a la pirateria i la lliga amb la crisi de les llibreries quan aquesta relació no tan sols no ha estat establerta sinó que el nou model de llibreria la desmenteix i tracta de forma molt tímida la ineficiència de la distribució. A més se centra en crear demanda i això és realista si es fa creant lectors –un creixement orgànic molt lent– però no ho és si es pretén recuperar unes xifres de negoci que no tornarem a veure mai més.

La percepció que l’edició està deixant de ser un negoci local per passar a ser també global és bona. Això no implica pèrdua de continguts d’àmbit local, ans al contrari, aquestes obres locals poden ser d’interès per a públics que fins ara no contemplàvem; un bon exemple és la presència catalana a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, la més important d’iberoamèrica.

El document identifica les capacitats i les dificultats del sector a l’hora de reconvertir-se, atorga un paper impulsor a l’administració pública però ens avisa que cap sector es pot reconvertir amb èxit si no vol. El llibre, a casa nostra, té un búnquer reaccionari discret però insidiós.

L’informe fa una aproximació breu però interessant al foment de la lectura i apunta mesures concretes amb recorregut multidisciplinari a mig i llarg termini: proposa la modernització de la xarxa de biblioteques de la ciutat, la col·laboració amb iniciatives sectorials que facilitin l’accés al llibre mitjançant diversos dispositius –incloent-hi el paper–, la coordinació d’escoles, editorials, llibreries, centres cívics i ateneus –jo hi afegiria les biblioteques– en programes de divulgació literària, la coproducció de continguts audiovisuals amb Betevé i la promoció de la presència d’aquests continguts a d’altres mitjans públics; també proposa aglutinar els esdeveniments del llibre al voltant d’una plataforma que en faciliti la comunicació i accés, i contribuir a la consolidació i ampliació d’esdeveniments firals com, per exemple, la Setmana del Llibre en Català.

La llista té com a principal virtut que mira d’integrar eines molt diverses i de llarg recorregut; el perill, com de costum a casa nostra, és que moltes són difícils, exigeixen una voluntat política ferma i constant, i la coordinació de departaments, institucions i administracions amb concepcions molt diferents de la cultura que viuen en una històrica relació de desconfiança.

Objectius i mesures de govern

L’informe estableix cinc grans objectius. El primer és més benintencionat que realista, –si més no a mig i llarg termini– perquè pretén mantenir i consolidar un lideratge editorial barceloní força erosionat en comparació amb altres pols editorials; la resta dels objectius, a grans trets, no van desencaminats i se’n deriven set mesures de govern:

  • Crear l’organisme jurídic Ciutat Literària del Món incorporant els agents del sector.
  • Crear la Casa de les Lletres
  • Crear el think tank Observatori Internacional del Llibre
  • Consolidar un fòrum editorial internacional anual a Barcelona
  • Ampliar el potencial de relacions productives
  • Consolidar la xarxa de festivals de literatura
  • Consolidar programes estables de foment de la lectura

La creació de l’organisme jurídic Ciutat Literària al Món permet donar continuïtat a la capitalitat de Barcelona –un nomenament que la bona feina de la Marina Espasa està demostrant molt més útil del que jo mateix preveia inicialment– i dota l’ICUB d’una eina de gestió molt important; esperem que aquest organisme permeti coordinar les àrees del llibre i la literatura que no sempre van massa a l’hora dins de l’Institut de Cultura.

La Casa de les Lletres és la més visible i la més qüestionable de les mesures de govern; el concepte és molt ambiciós i és obvi que necessitem una seu proporcional als objectius però no tinc tant clar que haguem d’invertir més de 3 milions d’euros en un edifici de 2.000 metres quadrats que s’ha de rehabilitar –fent un càlcul molt conservador els costos de rehabilitació no baixaran de 1.500 euros el metre quadrat– i no estarà llest fins el 2019. Sona a política cultural dels anys vuitanta o noranta concebuda a cop de totxo i ciment, de quan ens mancaven infraestructures bàsiques per endegar qualsevol política cultural però ningú semblava massa preocupat pels costos de manteniment. La necessitat ingent d’inversions realment productives que la cultura necessita exigeix un capteniment més creatiu, fórmules més lleugeres que permetin aprofitar millor els recursos. No es tracta d’estalviar diners sinó d’invertir-los millor.

La Casa del llibre sona a política cultural dels anys vuitanta o noranta concebuda a cop de totxo i ciment

La mesura de govern diu que La Casa de les Lletres hauria de ser la seu de la Ciutat Literària al Món, de l’Observatori Internacional del Llibre, del Consorci de Biblioteques de Barcelona i de la Institució de les Lletres Catalanes. Ignoro si l’actual ICUB té prou espai per acollir les dues primeres institucions esmentades –que no crec que siguin massa exigents en personal, vuit persones a tot estirar– però tant el Consorci com l’ILC ja tenen seu pròpia a la Rambla i al carrer Mallorca respectivament. És possible que agrupant aquestes institucions en un mateix espai estalviem recursos però aquests números s’han de fer abans d’encarregar el projecte.

Una idea tant bona com necessària és la creació d’un think tank com l’Observatori Internacional del Llibre; l’informe parla de ‘diversos espais acadèmics’ en què basar-se però tan sols n’esmenta un:

Cal destacar l’existència a Barcelona de diversos espais acadèmics que poden esdevenir un bon punt de partida. En concret, cal fer referència al Centre Internacional d’Estudis del Llibre de Barcelona, constituït des de la Universitat Pompeu Fabra a través del seu màster en edició.

Sense massa esforç se m’acuden tres universitats més amb ‘espais acadèmics’ interessants: la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma i la Universitat Oberta de Catalunya; n’hi ha més i també haurem de comptar amb altres ofertes formatives i divulgatives no universitàries com l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. L’única activitat que ha dut a terme l’esmentat centre d’estudis de la UPF és el Fòrum Edita; la primera edició del Fòrum Edita fou immobilista, es va menystenir la necessitat de canvis i es va fer una reivindicació injustificada de l’adaptació digital dels editors, una adaptació mancada de convicció, lideratge i rumb.

L’Observatori és una eina necessària que ha de ser capaç de recollir i interpretar informació, promoure el debat entre els professionals, impulsar la investigació i la recerca, i tenir una agenda pròpia interessant. No estic segur que l’actual Observatori tingui la visió renovadora necessària per reeixir en les seves funcions.

No hi ha rumb sense lideratge

Barcelona és la capital de Catalunya i no ha de tenir por d’exercir el seu lideratge. La ciutat concentra el 85% del negoci i això la legitima per encapçalar la transformació del sector; liderar, però, no és tan sols ser gran, manar o fer el que et dona la gana, significa repartir joc i, a vegades, cedir. La Casa de les Lletres i L’Ajuntament de Barcelona han d’implicar-se, col·laborar i si cal finançar altres iniciatives. Són significatives les declaracions d’en Jaume Collboni que Laura Serra va recollir a l’article del diari Ara enllaçat més amunt:

«Ens toca a nosaltres fer-ho? Doncs no, pertoca a la Generalitat, però el sector ens ho demana. Les mesures no s’acaben de percebre i nosaltres hem de donar resposta al sector editorial, aprofitant el reconeixement de la UNESCO com a capital literària.»

Sí que els toca fer-ho; al món hi ha Estats menys poblats que Barcelona i amb un PIB més petit. No ha de fer-ho sola, hi ha un marc competencial, pressupostari i normatiu que depèn de la Generalitat –en última instància la legislació del llibre és estatal– però Barcelona no pot dir que no li toca; la major part d’aquesta indústria és a la ciutat i gairebé tota a la seva àrea metropolitana. Li toca i per això és un encert haver endegat aquesta política.

Barcelona no pot dir que no li toca; la major part d’aquesta indústria és a la ciutat i gairebé tota a la seva àrea metropolitana

Si fa cinc anys algú m’hagués dit que avui serien els llibreters els que millor s’estan adaptant al canvi de paradigma –no tots i a bufetades, sí, però és així– i que les administracions públiques impulsarien i encapçalarien la reconversió industrial i comercial li hagués preguntat què s’havia pres i n’hi hagués demanat una mica.

Aquests són els fets i amb aquest escenari hem de treballar, ens agradi més, menys o gens ni mica. Si l’Ajuntament de Barcelona és el primer en posar-s’hi ho hem de celebrar, és una bona oportunitat. També hem de restar vigilants perquè tot es faci com toca, no ho decideixin els de sempre –els mateixos que fins ara s’han mogut poc, gens o cap enrere– i no tornem a caure en consensos soviètics i adhesiones inquebrantables rere el més gran. Tots hi tenim una part de responsabilitat.

MdG-Sector-Llibre1

Artículos relacionados