Ediciones B i les elits del país

Ediciones B i les elits del país

Bernat Ruiz Domènech / elnacional.cat

El passat 6 d’abril vàrem saber que Penguin Random House havia arribat a un acord amb Grupo Zeta per comprar Ediciones B per 40 milions d’euros. L’operació canvia poc l’equilibri de forces a Espanya però contribueix a concentrar encara més el sector: el Grupo Planeta compta, aproximadament, amb el 24% del total del mercat espanyol; Penguin Random House, abans d’aquesta última compra i des de l’adquisicó dels segells comercials de Santillana, en controlava entre un 16% i un 18%; amb el 4% d’Ediciones B arriba al 20% o 22% del mercat.

Fuente original: Ediciones B i les elits del país.

La meitat de tot el negoci del llibre comercial –no de text– a Espanya ja és en mans de dos grups però les implicacions d’aquesta operació van molt més enllà i ens afecten localment i globalment, a curt i a llarg termini.

A Espanya no canviarà res

A cap dels dos grans grups els interessa modificar l’statu quo a Espanya a curt termini; en el passat han estat socis a Círculo de Lectores i tots dos són fundadors i accionistes de la distribuïdora digital Libranda. Amb la cadena de llibreries Casa del Llibre i una participació important a distribuïdores de llibres de paper –com Logista Libros– Planeta ha aconseguit verticalitzar una part significativa del negoci del llibre. A PRH no li convé una guerra comercial a Espanya més enllà de la competència usual perquè ara mateix ambdós controlen les regles del joc mitjançant la quota de mercat, les filials, els gremis autonòmics i la Federación de Gremios de Editores de España.

40 milions d’euros és un preu desorbitat que no s’explica amb el guany de quota de mercat a Espanya. N’hi ha que s’han posat sentimentals dient que el preu respon al valor de Mortadelo y Filemón, el TBO i Superlópez; alguns són best-sellers i long-sellers juvenils però les seves vendes són desiguals, alguns han envellit malament i tampoc justifiquen un preu elevat.

La clau és a l’Amèrica Llatina, un mercat demogràficament enorme, d’una gran diversitat comercial i políticament fragmentat, en expansió econòmica i amb uns índexs creixents d’alfabetització i lectura; amb un deute de 1.300 milions d’euros, Planeta no té recursos per reforçar-hi significativament la seva presència. PRH té diners per invertir i també té molta pressa per avançar-se a altres grans grups. Una manera molt ràpida de fer créixer la xarxa comercial i posar-ho difícil als nouvinguts i altres competidors és comprar-ne una que ja estigui consolidada.

Els 40 milions són un gran negoci per a PRH perquè aconsegueix integrar d’un sol cop la xarxa comercial que Ediciones B té a Mèxic, Veneçuela, Colòmbia, Xile, l’Argentina i l’Uruguai. Fins fa uns anys qui controlava el mercat espanyol dominava Llatinoamèrica però avui és a l’inrevés: qui tingui la quota de mercat més gran a l’Amèrica Llatina –especialment a Mèxic, Colòmbia i l’Argentina– acabarà controlant el mercat a Espanya. La compra d’Ediciones B i els comptes sanejats PRH ha posat en una situació molt difícil un Grupo Planeta que ja no pot fer front a reptes globals.

Un desastre industrial

Que PRH compri Ediciones B és interessant a escala llatinoamericana, augmenta la concentració al mercat espanyol i és un desastre per la indústria editorial catalana. El desastre no és la inevitable dilució dels segells del grup dins PRH; el desastre és haver perdut l’oportunitat –un cop més– de bastir un grup editorial mitjà amb vocació de lideratge que participi d’un ecosistema industrial divers.

Joan Carles Girbés, director editorial d’Ara Llibres, deia fa poc a Vilaweb:

[…] I també és interessant el lloc que ha d’ocupar Ara Llibres en aquest moment que viu el sector editorial en català: hi ha una gran proliferació d’editorials petites independents, hi ha un gran grup i ara hi ha la necessitat de crear editorials mitjanes fortes. Les editorials petites fan una gran feina, però sovint es troben limitades per la manca de musculatura econòmica a l’hora d’afrontar certs projectes. […]

Girbés té raó, necessitem crear editorials mitjanes fortes; potser Ara Llibres comença a ser aquest petit grup que assumeixi una part del lideratge industrial que necessitem però encara ha de créixer força. Una de les anomalies de l’ecosistema editorial espanyol i, per contagi, del català, és que Planeta és un líder autista que mai ha tingut vocació de lideratge industrial i comercial més enllà dels seus interessos directes i que, lluny d’emprar les institucions del llibre per coordinar iniciatives, les utilitza com a corretja de transmissió per imposar els seus punts de vista. Ho demostren testimonis com aquesta carta oberta que la cooperativa de llibreries Bestiari va publicar a Facebook just abans de Sant Jordi:

[…] hem patit unes actuacions cada cop més agressives d’alguns editors/distribuïdors a l’hora de preparar la campanya de Sant Jordi. Una d’elles és NO SERVIR-NOS LLIBRES DE FORTA VENDA. La política […] consisteix a repartir els llibres que previsiblement tindran més vendes entre grans superfícies i cadenes. I en canvi no fer-ne arribar a les llibreries independents. Això ens porta a la paradoxa que supermercats propers a les nostres llibreries disposin de grans quantitats d’exemplars de llibres que a nosaltres ens asseguren que estan exhaurits. […] títols que no s’espera que tinguin una venda forta […] ens són enviats sense permís tot aprofitant l’increment de trànsit de paquets […].

La segona actuació que patim és el fet que som PRESSIONATS PER COMPRAR alguns títols que previsiblement seran best-sellers el dia de Sant Jordi AMB MOLTA ANTELACIÓ. Això no seria cap problema si no aprofitessin aquest fet per ELUDIR EL DESCOMPTE EXTRA que editors i distribuïdors han de fer per Sant Jordi. Aquest fet és molt seriós ja que actuant així aquests editors/distribuïdors trenquen un pacte històric segons el qual el descompte que es fa el dia de Sant Jordi […] es repartia entre el distribuïdor/editor i el llibreter. En eludir aquest descompte extra […] obliguen les llibreries […] a assumir el 100% del descompte d’aquells llibres que justament és previsible que sumin un percentatge molt important de les vendes del dia.

Alguns encara recordaran l’oda a les llibreries que Planeta els va dedicar quan va arribar Amazon; doncs res, cornuts i a pagar el beure, per Sant Jordi era més fàcil trobar alguns llibres als hipermercats que a les llibreries; no és il·legal –la Llei del Llibre, en aquest punt, és convenientment borrosa– però fa lleig. Per això molts editors, com Girbés, enyoren un grup mitjà que s’impliqui i faci seus els problemes intersectorials. La qüestió és que ja teníem un grup petit a escala espanyola però mitjà a escala catalana, un grup que no exercia lideratge i la seva absoluta vocació comercial n’estava dissolent l’interès més enllà de la necessària quadratura del compte de resultats per poder-se’l vendre; Ediciones B era un negoci dedicat a l’entreteniment però estava ben muntat, funcionava, guanyava diners.

JoanCarlesGIRBES

La dels nostres grups editorials és una història desgraciada; vàrem perdre Grup62 –ja poca cosa més que una marca dins Planeta– en el context d’Estat-ficció autonòmic dels últims vint anys del segle passat. Els nostres prohoms de la cultura van posar la idea de país per davant de la rendibilitat i el resultat fou inevitable: el primer objectiu de tot negoci, per cultural que sigui, és apujar la persiana cada dia. No era impossible fer rendible Grup62; Grup Enciclopèdia Catalana, Ara Llibres i un bon grapat de bones editorials ho són i ho demostren cada dia. El que era, és i serà impossible és bastir un grup amb cara i ulls posant més interès en la cosa pública que en la rendibilitat comercial perquè llavors fem llibres immortals mentre l’editorial se’ns mor i l’immarcescible fons editorial també s’acaba pansint perquè el nou propietari no hi té cap interès; el nostre mal ve de lluny.

Si res no canvia, al Grup Enciclopèdia Catalana li espera un final semblant al de Grup62. Tot el talent, tenacitat i bona gestió de Iolanda Batallé –directora editorial de La Galera, Catedral, Rata i Bridge– no serviran de res si no canvia la trajectòria del Gran Malalt de l’edició catalana. Pot ser rendible i convertir-se en un dels pals de paller de la nostra indústria editorial però per aconseguir-ho han de canviar moltes coses. Una d’elles, el capteniment de les nostres elits.

On és la nostra alta burgesia culta i catalanista?

Durant el segle XIX i bona part del XX les elits del país s’enriquiren de valent fabricant i venent coses; en el seu temps lliure invertien en cultura per demostrar qui tenia la fàbrica modernista més grossa i el palauet més luxós però també es dedicaven al mecenatge –no confondre amb el patrocini, eina de màrqueting de bancs i fabricants de cervesa– de la cultura i les arts. De tot plegat ens n’ha quedat un bon catàleg de patrimoni històric, arquitectònic, artístic i industrial –el que no vàrem cremar durant la guerra o es va podrir durant la dictadura– i ara en traiem rèdit amb la visita de milions de turistes badocs i milers d’escolars desvagats. Tinc la sensació que els avis de les nostres 400 famílies feien diners i s’ho passaven bé. No trobeu que ara es limiten a fer diners? Ja suposo que no s’ho passen malament, el que em pregunto és què en quedarà del que fan ara.

Creieu que les nostres elits econòmiques, les que s’arromanguen quan els interessa –heus aquí un exemple de fa quatre dies–, no poden trobar 40 milions d’euros per comprar Ediciones B? Ens hem d’empassar que tampoc es pot fer res amb Enciclopèdia, que no s’hi poden esmerçar els recursos necessaris –diners i sobretot talent– no perquè s’esllangueixi deu anys més sinó per rellançar-lo? Pot ser que en Joan Carles Girbés i companyia prenguin substàncies psicotròpiques i flipin una rendibilitat inexistent?

La resposta és tan trista com prosaica: les nostres elits saben que la cultura és rendible si es gestiona bé però mai serà tan rendible, ni de lluny, com altres inversions. La nostra economia productiva, industrial i de serveis no cau del cel i al darrere hi ha gent invertint una pila de diners; el problema és que una pila encara més gran va a parar a instruments especulatius com les SICAV i determinats fons d’inversió. Ja fa temps que moltes de les nostres grans famílies es vengueren les empreses per estalviar-se maldecaps; ara no produeixen gairebé res, es limiten a administrar el patrimoni de l’avi i moure els diners allà on en puguin treure el màxim rendiment. No fan inversions productives. Si no són del tot cínics es fan la il·lusió que aixequen el país quan és evident que el seu comportament és extractiu, aliè al bé comú; reparteixen misèria material i cultural, heus aquí el problema, posant els diners on bufa el vent i sota el criteri d’assessors fiscals els honoraris dels quals depenen del rendiment del capital que han d’administrar. Quin assessor que no vulgui perdre bonus i clients recomanarà invertir en una editorial?

Les nostres elits poden fer el que vulguin amb els seus diners però les nostres administracions públiques també els poden persuadir de donar un cop de mà; qui cregui que la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació es van assabentar de la compra d’Ediciones B per la premsa va molt errat –i si fou així trobo a faltar unes quantes dimissions. Cap d’aquestes administracions havia de posar un euro damunt la taula, n’hi havia prou aglutinant prou capital privat; us faríeu creus de la poca gent a qui has de posar d’acord en aquest país per reunir 40 milions d’euros. Han tingut mesos per fer-ho, aquestes coses no es tanquen en un dinar a l’Abac, un entreacte al Liceu ni un matí de dissabte al Club de Polo.

Per una vegada no carregarem els neulers a la cosa pública; les nostres elits s’encofoien dient que encapçalen la societat civil i es vanten de lideratge però ja fa temps que de lideratge en veiem molt poc. Ningú els demana que perdin diners sinó tan sols que, de tant en tant, es dediquin a coses amb les quals no se’n guanyen tants però deixen un gran llegat cívic i cultural. Que es guanyin l’apel·latiu de líders, que siguin quelcom més que una simple elit econòmica.

Artículos relacionados