Jordi Carrión: “El gran club de Barcelona és la xarxa de biblioteques”

Jordi Carrión: “El gran club de Barcelona és la xarxa de biblioteques”

Bookmark and Share

elcritic.cat/ Text: Queralt Castillo Cerezuela / Fotos: Jordi Borràs

Jordi Carrión (Tarragona, 1976) viu a cavall entre la ficció, la no-ficció, la novel·la gràfica, el periodisme, l’assaig i la narrativa de viatges. Publica regularment en diversos mitjans, entre els quals l’edició en castellà de ‘The New York Times’, ‘El País’, ‘La Vanguardia’ i ‘Letras Libres’. Els seus assaigs ‘Librerías’ i ‘Barcelona: el llibre dels passatges’ li han merescut una ovació internacional. A més d’escriure llibres i articles, dirigeix el màster de Creació Literària de la Universitat Pompeu Fabra. Carrión parla sobre cultura i memòria, sobre llibres, llibreries i biblioteques i sobre el periodisme, el final de l’eufòria digital i el plaer de retornar al paper.

Fuente original: Jordi Carrión: “El gran club de Barcelona és la xarxa de biblioteques”.

Una de les coses que més sorprenen de ‘Barcelona: el llibre dels passatges‘ i de ‘Librerías‘ és el procés de documentació. Com aconsegueixes endreçar tota la informació i trobar un discurs coherent?

D’una banda, hi ha tot el meu passat acadèmic. Sense haver fet una tesi doctoral [‘Viaje contra el espacio‘], possiblement no tindria les eines per saber on buscar i com organitzar la informació a partir de les fonts. Els dos llibres estan basats en el discurs de la complexitat. No obstant això, als dos textos he intentat deixar enrere l’estil acadèmic i el sistema de citacions a peu de pàgina. Són llibres llegibles com a prosa de ficció, tot i ser assaigs.

He llegit que aquests dos llibres tenen processos de creació diferents. 

‘Librerías’ són 20 anys de viatges. És un assaig que em va costar molt d’escriure, perquè ja l’havia escrit mentalment. Les lectures de ‘Librerías’ són lectures estimades, d’autors que he llegit sempre i que conec molt bé: Cortázar, Borges, Bolaño, Xukri, Kerouac… ‘Barcelona: el llibre dels passatges’ és tot el contrari: un llibre carregós que em va costar més del que em pensava. El procés de documentació va ser difícil perquè jo no havia llegit gairebé res sobre la història de Barcelona. Al primer vaig parlar dels meus amors; al segon em va tocar enfrontar-me amb artistes i autors que no coneixia. Per exemple, Joan Miró no m’agrada gaire. Sert era un franquista i mai m’hauria apropat a un autor com ell si no hagués tingut una bona raó, com escriure un llibre.

“Al passatge el va vèncer la higiene”, escrius. La higiene del pla Cerdà, contraposat a les formes de somni de Gaudí.

Les ciutats sempre són sintètiques. La tesi de Barcelona és Cerdà: “Hem de domesticar el caos del centre medieval mitjançant la quadrícula”, i l’antítesi és Gaudí i les formes ondulades i corbes, laberíntiques, surrealistes. La convergència entre la quadrícula i les ondulacions té com a resultat una ciutat racional i irracional al mateix temps: geomètrica i psicogeogràfica, somni i vigília.

“Barcelona va invertir diners a fer obra pública sense pensar-hi gaire, i se’n va perdre el control”

Identifiques dos moments fonamentals de la història de Barcelona: l’Exposició Universal del 1888 i els Jocs Olímpics del 1992, any en què es va iniciar el procés de la marca Barcelona, segons tu, “una marca incòmoda”. En un dels teus articles a ‘The New York Times’, però, escrius que el discurs de la marca Barcelona comença a canviar el 2012 amb l’inici del Procés, quan “Barcelona comença a entendre que abans de ser marca ha de ser memòria”.

A l’exposició del 1888 hi havia una tesi: “Barcelona s’ha d’expandir cap al nord-est, és a dir, cap al Maresme”. És en aquell moment quan es formulen la Ciutadella i el passeig de l’Arc de Triomf. L’antítesi d’aquest pensament va ser l’Exposició del 1929: “Barcelona ha d’urbanitzar-se i expandir-se cap al Llobregat”. El 1992 i el 2004 van ser la síntesi de les dues exposicions universals. El 1992, durant les Olimpíades, es va treballar cap a les dues bandes: Montjuïc i la Vila Olímpica. Això va funcionar com a discurs postmodern, conegut com la ‘marca Barcelona’, un model d’èxit urbanístic a molts nivells. Recordo passejar per Puerto Madero a Buenos Aires o per la badia de Sydney i reconèixer el Port Olímpic de Barcelona. Va haver-hi un èxit global de certes solucions, com, per exemple, la de fer dialogar la ciutat amb el mar. Va ser una de les idees que es van exportar del model urbanístic del 92.

Tot es va fer bé durant les Olimpíades?

Per descomptat que no. Barcelona va invertir diners públics a fer obra pública sense pensar-hi gaire, i se’n va perdre el control durant els anys de benestar econòmic. De fet, després de les Olimpíades es va perdre la idea del projecte de ciutat. Hi ha molta escultura pública sense sentit a Barcelona. Després del Fòrum de les Cultures, el 2004, va arribar la crisi i es van posar en qüestió el discurs i el model Barcelona. Hi van arribar la indignació, Barcelona en Comú i, finalment, el Procés. Durant aquests anys es va posar en dubte el model d’èxit post- 1992. Manuel Delgado té un llibre, ‘La ciudad mentirosa‘, en el qual explica com el model Barcelona és molt bo per al turisme però nefast per als ciutadans. L’any passat es van celebrar 25 anys de les Olimpíades i ara s’ha obert un diàleg molt necessari: el de la reconfiguració del discurs Barcelona.

Cap on va aquest diàleg?

Penso que hi haurà una oposició entre la Barcelona catalanista i la Barcelona cosmopolita i espero que la política local estigui a l’altura del repte. L’espai públic hauria de ser un mirall dels traumes i dels successos històrics de la ciutat. De fet, ja estem començant a veure una “resemantització” dels espais forts, i això vol dir que hi ha un canvi de rumb de la marca Barcelona.

“No sé si és just que se li doni més importància a l’1 d’octubre que als atemptats de la Rambla”

“Resemantització”?

S’està donant més importància al fet local, s’està fomentant, des dels espais públics, la reivindicació del “català”, però no sé en quina direcció va tot aquest discurs.

A què et refereixes?

No sé si és just que se li doni més importància a l’1 d’octubre que als atemptats de la Rambla. Ja veurem com es creen els artefactes memorialístics dels dos esdeveniments. Tampoc hi ha cap monument, cap placa, cap aniversari de quan els Mossos d’Esquadra van desallotjar la plaça de Catalunya, durant el 15-M. Som en un moment complicat, i la justícia no es materialitza en termes polítics.

“La prosperitat de la burgesia catalana del segle XIX també té a veure amb l’explotació colonial”

Fa alguns mesos es va treure l’estàtua de l’esclavista Antonio López de la Barceloneta i se li vol donar un altre nom a la plaça. Què en penses de la redefinició dels espais?

Encara queden molts carrers amb noms de franquistes, clarament per culpa del Partit Popular. Tampoc s’han excavat totes les fosses que s’haurien hagut d’excavar. Vergonyosament, a Espanya és més fàcil trobar els ossos de Cervantes que els de Lorca. No obstant això, remuntar-nos fins abans del franquisme resulta problemàtic. López va guanyar molts diners amb la mà d’obra esclava, però també Miquel Biada, l’impulsor del primer ferrocarril de la península Ibèrica. Biada va utilitzar diners tacats per l’esclavisme i l’explotació colonial.

Què proposes, doncs?

S’hauria de diferenciar entre gestos simbòlics concrets que volen provocar un debat, de vegades en clau efectista i electoralista, i un pla de memòria històrica i de reflexió seriós. No cal carregar-se tot l’Eixample o tot el Modernisme, però convindria recordar que l’explosió de la ciutat moderna i la prosperitat de la burgesia catalana del segle XIX també tenen a veure amb l’explotació colonial.

Has escrit que “el turisme és una nova forma de ciutadania”.

No tot el turisme, però hi ha un turisme de llarga durada que ha fet néixer un nou tipus de ciutadania i que està modificant el sentiment de pertinença dels d’aquí i dels de fora. Les identitats complexes són un fenomen molt de la nostra època. Pensa que a Barcelona hi viuen centenars de milers de persones que porten aquí algun temps i no poden votar: ells també creen i redefineixen la identitat de la ciutat.

Kapuscinski va dir que els escriptors sempre escriuen “llibres inacabats”, i tu mateix reconeixes que ‘Barcelona: llibres dels passatges’ és un fracàs, ja que el moviment constant de la ciutat no permet fer un llibre definitiu.

El fracàs va ser ‘a posteriori’. Feia temps que volia escriure un llibre sobre la ciutat, perquè fa temps que estic obsessionat amb Barcelona. He llegit molts llibres de teoria urbana, d’arquitectura, d’història de la ciutat, n’he fet cursos, i fins i tot vaig escriure una antologia ‘Madrid-Barcelona, literatura y ciudad‘. Per explicar Barcelona, em faltava trobar un fil conductor, ja que les ciutats són infinites i inabastables. Un dia, em vaig comprar una guia de Barcelona i em vaig assabentar que a la ciutat hi havia entre 300 i 400 passatges. Vaig decidir utilitzar la metonímia: la part pel tot, per representar la ciutat a través d’aquests passatges. El llibre es llegeix com una xarxa; però, quan vaig acabar d’escriure’l, em vaig adonar que ja havia quedat desactualitzat: hi ha passatges que han desaparegut i alguna gent de la qual parlo en el llibre que ja no hi viu. El llibre es va convertir en un document.

És el que passa amb la crònica i l’assaig…

Sí, aquests dos gèneres tenen la caducitat en el seu ADN.

“La divisió entre la burgesia acomodada i la Barcelona popular no coincideix amb una divisió entre independentistes i no independentistes”

En l’últim llibre de Carlos Zanón, ‘Taxi‘, el narrador parla sobre les dues Barcelones dels anys noranta: la de les famílies que portaven els fills al Tibidabo i la de les famílies que els portaven a Montjuïc. Al llibre de Zanón, aquestes dues Barcelones viuen i conviuen, però no s’acaben mai de tocar.

‘Taxi’ se situa dins la tradició de la novel·la sobre Barcelona similar a la de Juan Marsé. Jo sóc de Mataró i vaig venir a estudiar a Barcelona el 1994 i a viure-hi el 1998. Fa 20 anys que visc en aquesta ciutat amb alguns períodes a fora. Ni de nen ni d’adolescent he viscut la tensió entre el Tibidabo i Montjuïc o la tensió entre l”upper’ Diagonal i la resta de barris. No ho he viscut, però ho he llegit en les obres de Goytisolo, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Pla, de Juan Marsé, d’Eduardo Mendoza… Per tant, tinc l’avantatge de ser un viatger en la ciutat en la qual visc. La divisió entre la Barcelona burgesa i la Barcelona popular és important a ‘Taxi’, però no en el meu assaig. De fet, al principi volia escriure un llibre sobre els passatges del segle XIX, però em vaig adonar que eren tots burgesos, així que ho vaig descartar. Volia parlar de les perifèries perquè em sento perifèric.

Després del Procés es pot parlar d’una divisió ideològica de la ciutat?

No, penso que la divisió entre la burgesia acomodada i la Barcelona popular no coincideix amb una divisió ideològica on es pugui identificar la Barcelona independentista i la que no ho és. L’independentisme és més transversal; només cal mirar el mapa electoral per districtes: la ciutat està dividida, però de manera arbitrària. És difícil fer una radiografia espacial de Barcelona en termes polítics.

“El segle XX no s’entén sense la nissaga de les dones llibreteres, i ara passa el mateix”

Ets un gran freqüentador i coneixedor de les llibreries de Barcelona, que són en un moment dolç de popularitat. A ‘Librerías’ escrius que les llibreries són fonamentals per articular la vida de barri.

Hi ha un ‘boom’ de llibreries a Barcelona, i me n’alegro. En la dècada passada va haver-hi un ‘boom’ d’editorials: molts joves que havien estudiat carreres de lletres es van plantejar començar en el negoci editorial, com Blackie Books o Alpha Decay. En aquesta dècada, l’opció ha estat obrir llibreries, la qual cosa em sembla excel·lent. Avui dia no té sentit comprar a la gran llibreria de cadena: té sentit la petita llibreria amb la qual dues o tres persones no aspiren a enriquir-se, sinó que volen articular un espai comunitari cultural. També és interessant observar que a Barcelona, durant els últims anys, s’ha articulat una xarxa de biblioteques que formen part del model Barcelona. És una xarxa inspiradora en l’àmbit internacional. El gran club de Barcelona no és el Barça, sinó la xarxa de biblioteques de la Diputació, que és on hi ha més socis. Si prestes atenció al mapa de biblioteques de Barcelona, t’adonaràs que són pertot arreu. I totes són plenes! S’ha fet un bon treball pedagògic, i la gent concep les biblioteques com a espais imprescindibles al barri. A aquesta xarxa de biblioteques ara s’hi estan superposant les llibreries, que fins fa poc estaven concentrades al centre. Ara el centre s’ha convertit en un parc temàtic ocupat per franquícies internacionals i només hi queden Laie, la Central del Raval i Altaïr. Abans hi havia la Documenta, la Catalònia i la Canuda, però van ser expulsades del centre. Distribuïdes per barris, tenim Espai Contrabandos, No Llegiu, La Carbonera, la Calders, Barra Llibre, La Ciutat Invisible, Casa Usher, Mas Bernat, Pròleg, La Impossible… Som en un moment molt feliç en la història de Barcelona perquè les llibreries han teixit una xarxa molt important.

Moltes de les quals, capitanejades per dones!

De fet, el segle XX no s’entén sense la nissaga de les dones llibreteres, i ara està passant exactament el mateix.

“Vaig pensar que l’alta literatura només era als clàssics. M’equivocava: després vaig descobrir el món de la novel·la gràfica”

Parlem de les teves obres de ficció. La trilogia ‘Los muertos’, Los huérfanos’, ‘Los turistas’ són distòpies. ‘Los muertos‘ és un exercici metalingüístic difícil d’entendre. Dins de la mateixa novel·la, hi barreges gèneres. És això una mostra de “literatura expandida”?

Suposo que sí, però no ho vaig escriure pensant en cap concepte teòric predeterminat. El 2008 vaig tornar a Mataró, després d’haver viscut fora algun temps, i vaig començar a veure sèries de televisió. Els anys anteriors havien estat molt acadèmics: havia estudiat un doctorat i m’havia submergit en els clàssics del segle XX. Quan vaig tornar, vaig iniciar un procés de desintoxicació i vaig començar a veure sèries i a llegir còmics.

Una definició de “literatura expandida”?

És la literatura que dialoga amb altres llenguatges i transcendeix els límits.

Com el que va fer Alicia Kopf a ‘Germà de gel‘?

Per exemple. L’Alicia Kopf i el Víctor García Tur es mouen entre la literatura i l’art contemporani. A mi, de ‘Germà de gel’ em va encantar l’imaginari de l’exploració polar. Kopf crea un diàleg interessant entre Barcelona, la memòria familiar i aquest imaginari. La seva obra literària s’expandeix cap a la seva obra artística o a l’inrevés; no queda clar. La literatura es pot expandir cap a moltes bandes: geogràficament, en termes de llenguatge i nous mecanismes narratius, etc.

De petit vas ser un gran lector de còmics…

Sí, però va arribar un moment en què vaig pensar que l’alta literatura només era als clàssics. M’equivocava. Quan vaig tornar als còmics, vaig descobrir el món de la novel·la gràfica i dels no-límits de la novel·la.

No-límits?

Actualment, la novel·la ha trencat els seus propis límits i ha inventat nous llenguatges. Podem trobar novel·la en un videojoc, en l’art contemporani, en la televisió, en les sèries, en els còmics i en molts altres àmbits. Els còmics, les sèries, Primo Levy, Paul Celan, Thomas Mann, Walter Benjamin i d’altres em van fer l’escriptor que sóc. Sóc a mig camí entre la literatura i el píxel, en un món híbrid on tots els llenguatges són vàlids. La trilogia ‘Los muertos’, Los huérfanos’, ‘Los turistas’ fa dialogar la memòria històrica del segle XX amb els nous llenguatges narratius i elements de la ciència-ficció i la fantasia.

“Faci el que faci el PSOE en termes de memòria històrica, el PP ho vetarà i ho tirarà sempre enrere”

Són novel·les que fàcilment es podrien portar a la televisió.

‘Los muertos’ potser no, perquè no és ni guió de televisió ni novel·la convencional. Es podria adaptar com a fals documental hipermetaficcional. ‘Los huérfanos‘ sí que seria més fàcil d’adaptar. Aquest llibre veu directament d”Alien’ i el vaig concebre quan vaig visitar els búnquers de Mao a la Xina. Vaig escriure el llibre al meu despatx de la Pompeu Fabra, envoltat de fotos dels búnquers.

És una novel·la lineal, sense capítols, psicòtica i claustrofòbica.

No té capítols, però la novel·la està fragmentada en tres nivells: el búnquer, la conversa entre el protagonista i el Mario i la trama dels informes de la memòria històrica extrema. La meva intenció era fer una novel·la angoixant, i penso que ho vaig aconseguir.

Amb referències a la memòria històrica…

A la trilogia sembla que parli de la Xina o dels Estats Units, perquè l’acció està ambientada allà, però en el fons estic fent reflexió sobre com Espanya s’enfronta a la seva memòria històrica, al franquisme. En lloc de parlar del franquisme, parlo d’altres conflictes i creo una al·legoria. Zapatero, amb la seva Llei de memòria històrica és el catalitzador de ‘Los muertos’, on parlo sobre com representar els crims col·lectius del segle XX.

Una de les primeres coses que vol fer Pedro Sánchez és treure Franco del Valle de los Caídos.

És un lloc infame i terrorífic, el lloc d’Espanya en el qual he passat més por. El que més em va esfereir va ser arribar a la tomba de Franco i de Primo de Rivera i veure-hi flors fresques. El fet és que, faci el que faci el PSOE en termes de memòria històrica, el PP ho vetarà i ho tirarà sempre enrere.

“Hem passat de l’eufòria digital i l’explosió de mitjans en pantalla al plaer de la desconnexió i del paper”

El 2015 vas publicar ‘Barcelona: vagabundos de la chatarra‘, juntament amb l’il·lustrador Sagar Fornies. És un reportatge meravellós sobre els cercadors de ferralla a la Ciutat Comtal. Com vas arribar a la novel·la gràfica com a forma de fer periodisme?

Encara que no ho sembli, aquest llibre és una continuació de la trilogia. Vaig arribar a la novel·la gràfica de no-ficció de la mà de Joe Sacco. Després d’escriure la trilogia, va arribar la crisi econòmica i vaig pensar que volia parlar del context que estàvem vivint. El llibre és un reportatge de 100 pàgines en vinyetes. També s’hi comença a veure el Procés i la crisi del model Barcelona. Ho considero un document històric que dóna fe de la crisi econòmica, de la crisi política i de la crisi de model que s’ha viscut a la ciutat en els darrers anys.

I acabes de publicar ‘Gòtic‘, també amb Sagar Fornies.

‘Gòtic’ és un còmic sobre l’art gòtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Va ser un encàrrec d’en Pepe Serra. El llibre és un assaig, no un reportatge.

Hi ha un ‘boom’ de novel·la gràfica?

Hi ha un ‘boom’ d’expansió dels gèneres. La novel·la, tant la ficció com la no-ficció, el periodisme o l’assaig estan buscant trencar motlles a través de nous formats. És un gran moment per al còmic. En primer lloc, hem de tenir en compte que, abans d’aprendre a llegir, vam aprendre a dibuixar; per tant, el còmic connecta amb una dimensió personal íntima molt forta. D’altra banda, durant la crisi va baixar la venda de llibres però no la venda d’àlbum il·lustrat infantil, d’àlbum il·lustrat per a adults i de còmic, perquè aquests tres tipus de formats no es poden llegir en llibre digital: ho has de llegir en paper sí o sí. El còmic ha arribat a la seva maduresa i està vivint un gran moment.

Els llibres de periodisme, amb relats de no-ficció, també estan tenint molt èxit. Aldekoa, Pampliega, Ayestarán, Vicente, Morales… Sembla que el periodisme en llibres es ven més que els diaris.

Som en un moment postdigital molt important: hem passat de l’eufòria digital i l’explosió de mitjans en pantalla i de lectura massiva, el fenomen Twitter, YouTube i Instagram a un moment en què la gent culta està recuperant el plaer de la desconnexió i el plaer del paper. Alguns exemples: ‘El món d’ahir’, ‘Altaïr Magazine’, ‘JotDown’… Som en un moment de reconciliació amb el paper i estem començant a oblidar l’eufòria del píxel. Penso que és lògic que tornem a aquestes experiències: la informació diària la llegim en pantalla, cada cop veiem més sèries, cada cop juguem a més videojocs… Com que les sèries només es poden veure en pantalla, els videojocs només es poden jugar en pantalla, Instagram i Twitter només es poden consumir en pantalla, té sentit que alguns consums culturals es facin en un altre format. Necessitem descans de les pantalles!

“Els màsters d’escriptura tenen una dimensió democratitzadora: si vius en un lloc apartat, és complicat saber com funciona el món editorial”

La no-ficció sembla que guanya terreny a la ficció…

La no-ficció viu un moment dolç. El component de ficció ens el donen les sèries; és per això que busquem la realitat en els llibres.

Un dels gèneres en voga és l’autoficció, tot i que hi ha gent que la detesta perquè diu que trenca el pacte amb el lector.

És un gènere que està rebent moltes crítiques i no sé per què. Si no t’agrada, no ho llegeixis; és així de senzill. De fet, la literatura va precisament d’això, de trencar el pacte amb el lector. ‘El Quixot’ i ‘El Lazarillo de Tormes’ són autoficció, i ningú diu res.

A més d’escriure llibres i articles regularment, ets el director del màster de Creació Literària de la Universitat Pompeu Fabra, juntament amb José María Micó. Alguns dels teus alumnes han rebut premis i els han anat molt bé. Imagino, doncs, que sí que es pot aprendre a escriure… Anem cap a una institucionalització de l’escriptura?

Tots els llenguatges artístics tenen la seva institució: la música s’aprèn al conservatori, l’arquitectura i les belles arts s’aprenen a les facultats d’arquitectura i de belles arts, respectivament, etc. És lògic que la literatura també tingui aquests tipus de mecanismes pedagògics. A Espanya som una de les escoles pioneres; però, en el món anglosaxó, les escoles d’escriptura són habituals. Ishiguro és el primer premi Nobel de literatura que ha sortit d’un màster d’escriptura creativa. Ian McEwan va ser alumne del màster d’East Anglia on Sebald era professor. Hi ha escriptors importantíssims nord-americans que van ser alumnes o són professors de màsters d’escriptura, i aquí som en un procés de normalització. Evidentment, cal tenir talent i haver llegit tota la vida. També cal tenir la pulsió d’escriure, la necessitat. No obstant això, penso que els màsters d’escriptura tenen una dimensió democratitzadora: si vius en una capital, és fàcil tenir accés al coneixement, a les biblioteques i a les vies de publicació; però, si vius en un lloc més apartat, és complicat saber com funciona el món editorial, poder accedir a ser publicat i saber com funciona la dimensió social de la literatura, que també forma part del món literari.

Artículos relacionados